diumenge, 11 de novembre de 2012

EM DESPULLO...













Em despullo de tot:
de creences tòpics
etiquetes ego orgull
religió imposicions,
i torno ser l’infant
que vaig néixer.

Un ésser que batega,
sento el fred i el foc,
sensible a la tendresa.

No tinc sembrats de
malícia ni odi.
És veritat, no m’agrada
el món vestit de
tantes males herbes...
i que en molts casos
encara em vulguin
fer creure que és
una benedicció!

No m’agrada que em
facin combregar
amb rodes de molí.

Massa sovint se sembren
mentides i injustícia
a cop de creu, com
si fos una aixada divina...

Sí ja ho sé, tinc
defectes i mancances
com tothom,
només sóc un home
però no m’agrada
que em posin aigua al vi
i que diguin que és destí...

Ens anem vestint
amb tantes capes, que
acabem sent insensibles.

Potser és que avui no
sé on he deixat el somriure,
i ressona l’eco de la
meva profunditat.

Avui calmo la set
amb el meu silenci.
Em miro la mainada
i penso que els hem
fet una mala jugada
els hem emmetzinat el demà,
el seu ara i aquí...

Som deplorables i temibles!
Nascut/des de Dona
hem esdevingut monstres.
Vull que el nen que hi ha en mi
visqui fins que morim tots dos.
No voldria deixar-lo sol
ni que ell m’abandonés.

Sort que la flor de l’esperança
té molts pètals i et seu pol·len
fertilitza la

bondat...
onatge

5 comentaris:

  1. Despullat...
    Quan només queda l'essència,
    el que de veritat és important
    encara, si es pot,
    encara ets més dolç...

    Un petó de mel

    ResponElimina
  2. Fa molt fred per despullar-nos onatge! Jo demoment em quedaré ben abrigadeta... no sigui que afagi un costipat!!

    ResponElimina
  3. Els que practiquem aquest tipus de nudisme acabem necessitant l'embolcall de les paraules... potser per això escrivim, per protegir-nos de l'angoixa davant la revelació del no-sentit de tot això que expliques...
    Sort que la remor del mar ens esquitxa amb pols de somnis els sentits...
    M'ha agradat molt, Onatge!
    Una abraçada!

    ResponElimina
  4. Si ens despullem de tot el que és fictici, només ens queda l'autentic jo, tendre i dolç de la infantesa...
    No és bo perdre el somriure, segur que te las deixat atrapat dins d'algun silenci persistent...
    Potser que sembrem moltes llavors d'esperança i tindrem una bona collita de flors de bondat...
    El vent que bufa fluixet, porta molts pètals amb petons cap al far.

    ResponElimina