onatges

De vegades plorem...

2012-01-28T22:17:00.001+01:00

“No conec la tèbia llum del capvespre”

Però sí les llàgrimes

d’un nen, no estic

segur de si eren blaves...

“La rosada matinera”

sempre escriu el poema

a la tendresa de la profunditat.

Sempre hi ha un núvol

que fa el pinxo davant del sol.

De vegades plorem

senzillament perquè

les llàgrimes són capricioses...,

o perquè tenim un eco

dins nostre que vol

cridar cap enfora...

Les aigües de l’estany

són la metàfora,

el bressol pel plany...

onatge

Emblema...

2012-01-23T10:40:00.001+01:00

Obra d’Isabel Pons Tello

Llibertat al mur.

Emblema forjat

a l’interior profund.

Alfabet de sentiments

i llibertats, crit al poble.

Diàleg de silencis...

Vida pròpia en

temps personal.

Lluna plena a

la teva nit.

Viatge de dona

a la rosa dels vents.

Tendresa sense òxid,

només la pàtina del temps.

Viatge a la terra

de l’ànima, donar

vida a la ferida

i no deixar que

esdevingui una

durícia tosca...,

el caliu profund

encén la fornal

on forges i dónes tremp

al teu crit de viure,

batega el teu cor

a l’enclusa al cos

del ferro, i neix

art amb el teu alè...

onatge

Som el que volem ser...

2012-01-22T17:28:00.001+01:00

Intent de poema de la “llibretada...”.

Potser només els dimonis

que tenim alcor, són

els que podemi hem de combatre,

ells ensmarquen la vida,

i “l’ara” noha de tornar,

és màgic, ésúnic.

Vivim el tempsamb mala administració,

i ajornemmassa el viure.

Tenim una joiades de que naixem,

però noméscadascú de nosaltres

li pot donarvalor.

Ens atrevimper dreceres

sense saber onduen, i ens allunyem

del nostreúnic i veritable camí.

No podemdividir entre el que volem ser,

de fet ja ho som,només

ho hem dedescobrir...

onatge

Paisatge interior...

2012-01-19T15:02:00.001+01:00

Obra d' Andreja Hojnik Fišić

Al paisatge interior

soli lluna, el fruit del silenci,

boirade solitud,

unmar de tendresa,

lesgavines de llibertat,

laflama que traspassa l’horitzó,

empeltatde vida

ambla caducitat del fruit,

lespetjades sense camí

sónllàgrimes al cor

delcapvespre, la lluna

ésla fornal del poema,

elssentiments el forgen,

floreixenels sembrats púrpures,

cadacarícia té la seva pluja,

icada pluja la seva carícia,

alviatge de les il·lusions

tothomhi tenim bitllet,

neixel sol als teus llavis,

s’abracenels núvols i

fecundentempesta,

acada solitud el seu onatge,

enl’anonimat un somriure propi,

elfar del bon port,

cadarecord té el seu

silencii el seu crit,

paraulesal papir de cada dia,

unapoma dues mossegades...,

alrellotge de la vida, temps,

elmar amb el seu

timónatural, i almívar

desal, el vaixell de paper,

semprehi ha una ferida

queens desperta, sempre

hiha un dolor que

volsembrar una ànima,

tenimla llibertat del nostre destí...

onatge

És espina...

2012-01-18T22:27:00.003+01:00

Obra d’Isabel Pons Tello

La nit trenca

les paraules i tallen.

I cada ferida

té la sang

de l’accent...

El poema

és espina

perquè no hi

ha peix...

Ni el got mig

ple ni mig buit,

got d’aigua.

S’estripa el paper blanc.

Un rellotge que

no té temps.

Les flors sense pètals.

Fred sense gel.

Un viatge entre

dos marges de pedra...

onatge

I sempre és tot...

2012-01-15T20:53:00.000+01:00

Obra d' Andreja Hojnik Fišić

Sempre porto un record al cor,

una platja a la butxaca,

tres estels al cap, un vers

a la sang, un poema

a la pell..., la rosada

als llavis, tres llàgrimes

del dia, una esquela descolorida,

la realitat sense disfressa,

una falç per segar la hipocresia...

Quan d’un difunt diuen:

Sembla que dormi. No és veritat,

només és una frase de tanatori.

Porto el farcell dels dies,

un diari amb titulars,

la tonada d’una cançó,

(el poema musicat),

set de la font de viure,

una collita de vivències,

la saba de les arrels,

el gest de poder anar

amb el cap ben alt,

sense barret d’altivesa,

no, no és el mateix...

No m’agrada el teatre

de la sotana, ni la mentida

a tot crit esperant

que es faci veritat.

No t’agrada el que escric

ni el que dic, és que

no espero ni pretenc

que agradi a tothom,

però és la meva veu

que surt de dins amb

la llibertat personal i la

compartida amb tu

que em llegeixes...,

ara he obert la finestra,

entra l’aire de mar,

respiro profundament,

ningú no em pot

robar aquest instant,

ja m’ha traspassat,

ara viu amb mi a la sang,

estimo el vaixell de paper,

i tots els cors que m’han

tallat la respiració...,

ai quin dolç ofec,

la realitat té mil colors

com les gotes de pluja,

potser ja és tard

i escric en silenci pel silenci,

però no tinc cap pressa,

la butaca encara té quatre potes,

però per la finestra segueix

entrant aire, i els dits

amb tinta se me’n van al paper...,

els llibres sempre m’esperen,

la fidelitat de la suor d’agost,

la migdiada que no caduca mai,

la llàgrima que fa el salt

mortal als ulls, com si

fos el circ de la vida,

cada casa té el seu drama

sota del coixí, i els ahirs

de mal recordar..., i la

memòria qeu va florint

al seu aire, a la seva

memòria, ara la fruita

es podreix i no madura,

ha nascut un infant

i de seguida l’embruten

de vida..., perquè sempre

hi ha qui agafa el nounat

i li posa un codi de barres

com si fos un producte de supermercat...,

sort que en un moment

de la seva vida, l’infant

nascut de mare obrirà

els ulls i cridarà als quatre vents

que el deixin tranquil,

Ells és ell i el seu pas

al caminar, el batec

del seu cor, i la riquesa

de ser passatger de vida,

l’aparell de televisió

s’ofega de teranyines...,

resta apagat i parat,

no m’agrada que em

facin imbècil a distància,

ara escolto l’Ovidi amb

Coral romput de l’Estellés,

quin tresor, quanta saviesa,

ara núvols d’estiu

han pintat un quadre,

miro l’horitzó i l’enyorança

m’esborrona, em despulla,

sí, sóc jo, sóc així

i no vull canviar,

m’humitejo els llavis

de silenci, entre llavi

i llavi el teu nom...,

la filla viu a la

casa de la independència,

la suor als peus, ara

els poso a terra,

quina agradable sensació,

els que sempre porten una trompeta

a la boca i no callen mai,

ja fa molt de temps

que no els escolto,

no diuen res, i sempre desafinen,

quinze d’agost, l’estiu

encara és viu, el sol

es banya en una platja nudista,

ell no té res a amagar,

és tal com és des de

fa segles..., només hi ha

ulls amb males diòptries,

el fals pudor i la curiositat

malsana, sort que ara

quasi no es confessa ningú,

i el mar que les veu

de tots colors, és la vida,

ara els arbres gaudeixen

del capvespre, perquè és

tan bo el meló a l’estiu?,

i si l’acompanyem amb

un bon pernil..., i el vi

negre nascut de la terra

i el treball dels homes,

veig que encara hi ha

tinta i jo no em canso,

segurament que no dic res,

però ho confesso, no en sé més...,

l’Estellés em segueix

penetrant amb la sageta

de l’Ovidi, parla de la

filla morta, perquè

sempre hi ha una

filla que es mor?,

des de que el món és món

que la vida és així,

ara em ve el record

del pare que se’l va

endur la mort, i els avis

i els padrins que ja no

vaig conèixer, i la cosina,

i els estels que ja no volen,

i els núvols morts

i la pluja morta, i el

poema que ja no respira,

testaments de vida en vida,

i les il·lusions que van

perdre els set vides

com el gat de la veïna,

m’agrada el pa sec

per fer-ne torrades,

i l’oli d’oliva nascut

del cor del fruit,

ara les muntanyes

tenen una abraçada

romàntica, el darrer

alè de sol, la nit

ja es posa faldilla

llarga o curta...,

i cada fanal és com la

flama d’una passió,

ara cada muntanya

és com el pit de la terra,

i tot és com sempre,

i sempre és tot

(...)

onatge

No hi ha llunyania...

2012-01-15T15:12:00.000+01:00

No hiha llunyania

que no s’hi pugui arribar.

Les pedres del marge

coneixen el sol i la platja.

La distància és un viatge

a l’abast del cor...

El pensament és la

vela del pensament.

Els meus llavis

nàufrags al desert.

A la cançó del silenci

hi ha la teva lletra.

L’idioma de les

dues llengües.

El destí que no

surt als mapes...

La lluna em petoneja

fent solitaris en solitud.

Mar i mar i més mar

i la barca tan petita...

onatge

Realitat...

2012-01-13T21:45:00.003+01:00

(aquest intent de poema va quedar inacabat, i així el deixo,potser és la realitat...)

Absència, proximitat,

llunyania,pensament,

elsrecords a la butxaca,

larealitat, què és...?

Lespersones que caminen,

elscoloms, l’aire que no

professacap religió...?

Elcafè que me pres,

latassa buida,

elcàrter que va

llençantcartes...?

Elsque entren a l’església...,

elllibre que tinc

damuntde la taula?

Laparella que es besa

mentreles seves mans

escriuenel poema?

Larealitat és segons

quila veu, qui la mira,

quise la imagina,

quise la troba...

emsembla que no té preu,

noté codi de barres

-toti que de vegades

tinguibarra...-,

larealitat, paisatge,

dibuix,llum, ombra,

color,peus i mans,

imaginació,llibertat,

taxa,cadena, decret,

llei,govern, polítics,

realitat

onatge

No és cap falòrnia...

2012-01-12T21:28:00.002+01:00

T’estimo

no és cap falòrnia.

Et veig en el

somriure d’una flor,

en els llavis de la brisa,

a la llum de l’albada,

al ball dels arbres,

caminant per la platja,

en la llibertat

de les gavines.

Et veig en les paraules

que neixen a flor de pell,

amb la carícia de l’ànima,

en la nit en flama,

i quan el silenci canta,

en l’eco que m’arriba de tu,

i quan la solitud

m’abraça amb el seu collaret...

Et veig a les estrelles

i en els núvols amarats,

en la llàgrima que dansa

al ball de l’alegria,

quan llostreja el capvespre.

Camino content i em

mira envejós el mussol de la nit,

canta el grill un poema

de l’Estellés, i et veig,

tot és un fins ara,

o després...

onatge

Amb altres peus...

2012-01-11T23:39:00.001+01:00

Un peu a cada sabata

o una sabata acada peu...

Mitjonstranspirables.

Els cordons benlligats.

No m’agraden les sabates

que quancamines

sembla que arribi

el setè de cavalleria...

M’agradacaminar

en silenci,tocant

de peus a terra

o seguint elvol

d’una gavina,

però ensilenci.

Camins de terra,

els no assenyalatsenlloc.

A la sorradescalç,

a l’hivern ambaltres peus...

onatge

Potser sí...

2012-01-10T23:40:00.001+01:00

Obra de la Maria Josep Ginovart (sense demanar-li permís...)

Potser sí que a la meva tendresa hi ha sortit durícies sensearribar a tenir flor... Però viure és això; és sol i la pluja i lluna i fred, companyia en lasolitud, la veu del cor en l’eco del silenci.

M’agrada viure perquè no hi ha manual d’instruccions... M’agradaran de mar quan l’onatge em du la sal per conservar el poema. A la sorra no hiescric noms ni promeses sense notari, només la petjada nua dels meus peus. Iels meus ulls ninetes d’horitzó.

Les barques jubilades m’expliquen històries del mar.

Sóc arrels de les meves arrels. I l’herència genètica que cadalluna plena m’ho recorda.

Sóc un home amb un quaranta tres a cada peu. La sang em faflorir els atributs que més baixen que no pugen. Però i la tendresa de larosada? I la gramàtica dels llavis, i el verb conjugat a dos... I el foc que nocrema però té flames que sempre encenen el caliu...

Sota un sembrat de núvols mirades grises però també somriures queesperen la bona pluja.

Cada camí ha tingut altres caminants, però la meva petjadasempre és personal, com totes les petjades del món. A tots els camins hi hapedres per tothom.

Sempre m’ha desagradat l’altivesa dels campanars, intentantvoler-ho dominar tot...

La flor més flor acabarà perdent els seus pètals, i el foc mésfoc acabarà perdent les seves flames.

Tinc somnis a flor de pell i realitats amb flor i sense...

Potser ja fa temps que no giro el cap enrere.

Els coloms s’han menjat les molles de pa del camí...

onatge

Deixo paraules...

2012-01-10T15:45:00.001+01:00

Obra de Pere Salinas

Deixo paraules sense estendre,
que es trempin a la fornal
de la lluna i es forgin a
l’enclusa de la vida,
algunes esdevindran poema,
altres, una metàfora dolça
amb cor d’amor...

Paraules.
Cada paraula
té el seu accent, o no...
Les que conjuguen
i les que sempre
són indeterminades.

Paraules que abriguen
el somriure d’una llàgrima,
les que clamen un plor
amb crit de dolor...

Les que canten
silenci per la pau.
Paraules.
Les que seran companyia
per la flor quan
perdi els seus pètals.

I les que són una daga
esmolada per defensar-se
de l’enemic... Però
on és l’enemic?
Les que són carícia
en la solitud...
Paraules.
Les que són tan buides
que no ressonen ni en el buit.
Les que són massa plenes
i sempre embafen...
Les que es diuen quan
ha passat la mort,
i les orelles no escolten ningú,
només els vius s’emocionen.

Paraules.
Les que diu l’infant
quan ell és el món.
Les que les accentuen
a cops de creu...
Les solitàries que les
diu els qui van
parlant sols.
I quan una sola paraula
és la llibertat de viure?

Paraules.
Les que fan sortir el sol,
les que són flama
en la nit.
Les paraules dolces
que la rosada hi
escriu un petó...

Les que sempre són
fruita del temps.

I quan només
podem tenir una
relació d’amor,
amb paraules...

onatge

Sentiments...

2012-01-09T22:33:00.004+01:00

Als sentiments,

ni massa sol,

ni massaombra...

Estimar senseesclavitzar.

Sense abusardel sucre,

tampoc d elasal.

Sentiments.

Sentir iment...

Estimar no és

tenir-ho enment.

Quan tenimsentiments

on ens viuen...?

onatge

Rimes...

2012-01-09T15:26:00.003+01:00

Obra d' Andreja Hojnik Fišić

Quina llàstima que amor

rimiamb mort,

tambéamb enyor, plor, dolor,

fredor,flor, cor;

l’esplendorés

lacarícia a dos,

cosamb cos,

escriureel poema

alsllavis amb metàfora

delluna...

Tenirset de la

mateixafont,

seguircamins de vida

humitsde passió...

Serla flama enmig

dequalsevol foscor.

Amorrima amb remor,

ambdolçor, petó.

Quel’oblit no accentuï

mail’amor...

onatge

Per escoltar...

2012-01-08T22:27:00.002+01:00

L'obra és de Pere Salinas.

Escric per escoltar elsilenci.

A la sorra m’acompanyen

les petxines, les onades.

La companyia de la barca.

Reposen els rems cansats.

Al rellotge de sol és temps

de tothora, fins que

la lluna s’albira, llavors

em faig ocell de nit.

Ara el silenci és viatge idestí.

Tinc un llaç de filferro

d’espines al voltant del cor.

La tristesa sempre fa un

núvol amb pluja de llàgrimes.

Després tot esdevé fèrtil

i floreix la primavera

personal, i arriba la

rosada de tendresa

i ens abraça de vida plena.

Ara a la platja escolto la

música de l’orquestra

natural de la vida.

Un infant enlaira el seuestel,

sempre hi ha un vent d’esperança.

Cada tristesa és un viatge

passatger, una ferida amb

un plor clavat, no hi ha

dolor, només tristor...

onatge

Deixeu que m'avorreixi...

2012-01-08T19:26:00.002+01:00

De la llibretada...

Deixeu que m’avorreixi,

ja vindrà la lluna

i despertarà les meves tendreses,

i seré nen i adult.

Els estels vindran als meus ulls,

somiaré despert i sense presses.

I dibuixaré el temps

amb llum de record.

El present serà present.

I el pa de cada dia

fet amb farina de vida.

No vull tenir temps,

vull viure el temps.

No tinc cap ferida,

jo, sóc la ferida.

A la platja, petjades

petrificades en el temps.

Sang acorada en el desig

viscut, però caducat.

L’espelma encesa és la flama

que enlluerna els meus ulls.

I no m’avorreixo, sempre tinc

alguna ferida que em fa estar despert...

onatge

De seda...

2012-01-06T21:11:00.004+01:00

La imatge ésde la xarxa, però no disposo de l’enllaç.

L’airees fa de seda

i les paraules

com gavines

volen fins la cala.

Ens retrobem

amb el flaire dels lilàs

fins que la lluna

es vesteix el collaret.

Amb les parpelles closes

bressolem somnis.

Cap flor de cirer

so supera el teu encant.

Amb la primavera

gaudim de la

llibertat del poema,

esdevenim metàfora

a la platja

de els arribades...

onatge

De concert...

2012-01-01T13:37:00.002+01:00

(escrit mentre gaudia del Concert de TV3)

La música té arrels.

Ara em deixo penetrar

per tenores, violins,

xelos, trombons i baix.

El sol escriu la partitura.

La flauta travessera i la dolça.

A la partitura de la vida

passió, amor i emocions...

L’oreneig de la música

em fa volar damunt del mar.

M’emociono amb la cançó

“La meva terra és el mar”,

fins que les llàgrimes

naveguen als meus ulls...

El cor se’m fa estel i

arribo fins la teva platja.

La música és vida

que canta a la sang...

Parla la tenora clara i senyora.

El temps és l’espina

del peix fora de l’aigua.

El somriure d’una mirada.

El silenci dels llavis.

La passió de viure amb el cor.

La tristesa sempre festeja.

Paraules i mots són una festa.

La música em segueix abraçant.

L’emoció dansa i dansarà.

Al cel no hi coneixo a ningú,

però aquí hi ets tu, i tu, i tu...

Es desperten records, sentiments,

poemes de lluna plena,

solituds al cor de l’hivern,

el cos de la primavera

i la seva carícia, silencis

que criden a cor que vols...

Hi ha moltes espines,

però la Santa Espina,

és l’espina més nostra

de totes les que es fan

i es desfan... Ara no

sóc jo, sóc emoció,

potser només sóc això...

Ara respiro música,

ara el ritme dansa

a la sang, t’abraço

amb paraules i l’accent

d’un petó...

onatge

Les primeres paraules de l'any...

2012-01-01T01:08:00.004+01:00

Floriran lestendreses profundes

la flama de lavida il·lumina

el cel de cadadia, els somriures

són estels, elsteus llavis

el bressol on neixvida

desitjada, pagèsde carícies

et sembraré el cosfins

que gemegui elpoema,

l’ànima cantaràsense paraules,

som tu i jo amb el

fred de viure i l’abraçada

que calma l’hivernde la nuesa...,

a l’arbre del t’estimo,a cada

branca hi ha elteu nom,

és temps d’estimar,

brindo amb tu, elsilenci

crida paraula,boca a boca

el gran diàleg...

onatge

2012...

2011-12-31T16:17:00.002+01:00

El rellotge no té

cap encanteri,

ni el pas del temps,

és la vida que tu vius,

la que sembres, la

que comparteixes...

El rellotge només

és un vals lent

de curta i llarga...

Que l'abraçada

comparteixi sempre

el seu fruit amb tu...

onatge

Que 2012 sumi al teu favor i que el puguis compartir...

Des del far una abraçada amb bon onatge.

L'arbre del calendari...

2011-12-28T15:10:00.003+01:00

Obra de l’Emil LajosKovács

L’arbre del calendari

està a punt d’acomiadar

les últimesfulles,

enrere quedala primavera

l’estiu l’hiverni la tardor.

El sol s’homira com sempre.

La llunaabraça la vida.

L’amor s’aturaaquí i allà...

no sé si hi haalgun

lloc que passade llarg.

Totes lesflames adormides

s’encendran enun sol foc.

Els estúpidscom sempre

bavejaranestupidesa.

Els embafatsde creu

no us elsescolteu...

Els rics decor, aquests

per sort nocotitzen a borsa...

De cadacalendari

només en queda

poema imetàfora,

vida i records...

onatge

De fred i glaç...

2011-12-22T22:54:00.000+01:00

Obra de AndrejaHojnik Fišić

Poema de la Llibretada...

Dies de fred iglaç,

senseel teu somriure,

ila lluna emboirada,

nirosa ni espines...

Tincun temps per mirar enrere.

Untemps sense camí de retorn.

Untemps de record i enyor,

madurarés tenir enyor.

Latemporalitat en la vida.

Devegades els sentiments arrelen tant,

quese’ns mengen la vida,

noqueda temps per viure,

se’nsacaba l’aire,

iés difícil respirar...

onatge

Records...

2011-12-11T22:19:00.001+01:00

L’obra és de l’Isabel Pons Tello

Records...

De vegades els records entren a casavestits amb una llàgrima, un somriure, una fragància, una cançó, o un color alcel.

Els records entren sense demanar permís,potser no els cal... Cada desembre ve farcit de records,

el temps de quan érem infants i lainnocència feia vibrar la nostra sang amb alegria neta i sana.

A la taula la riquesa eren els avis, elspares, els germans, seguint la tradició catalana (per Nadal cada ovella al seucorral...). Ens hem anat fent grans, que no vol dir madurs, i les mentidesfetes a cop de pregó institucional, les hem anat despullant, però tot i així,només ha quedat la mentida perpètua...

Durant segles ens han volgutemblanquinar l’ànima amb pintura negra...

Estimar o no estimar? Ningú no potopinar per tu, ningú no ho pot imposar, ningú no pot estimar per tu (estimar noté sinònim), tampoc ningú no pot perdonar per tu...

Nadal és temps de records: recordar elsomriure dels absents, la mort de tots els innocents, la mort de totes lespersones que el món condemna a morir de gana...

Pels grans (...) bancs tot l’any ésNadal, sempre s’il·luminen de nosaltres, a la nostra esquena vull dir...

Les fabriques de guerra no s’aturen mai,mentre tan milers d’infants moren de gana als braços de les seves mares, això síes fan grans reunions amb els governants del món que representa que tenensolucions per tot, però tot segueix igual, després dels grans tiberis es fan lafotografia que donarà la volta al món, mentre fan el rot del bon profit...

Ens han venut massa sinònims perestimar, i massa gent s’ho ha cregut. Hem tapat el cor amb tantes futileses iandròmines que ja no sentim el seu batec. Una gran part del món s’ha fet depedra i ja no pot abraçar la tendresa. Impermeables a la rosada delssentiments.

El món etiqueta massa, i ara hi ha quinomés veu l’etiqueta i es perd la persona.

Ens disfressem en un teatre col·lectiu,però el guió és el de sempre; buit i sense ànima.

Hi ha qui fa repicar i repicar lescampanes, però ja no saben per qui repiquen. Un rèquiem pels vius morts: mortsd’ànima, morts d’il·lusió, morts de cor... Hi ha qui només ressuscita davantdels diners, quin valor tan trist...

Han expropiat el pessebre, la cova estàhipotecada a punt del desnonament, els camells tenen un ERO..., els tres il·luminatshan suspès un psicotècnic, les estrelles no tenen contracte laboral, sort queel bou els té ben posats, el ruc és català com sempre (des de fa més de tressegles), l’infanto diu que no li van preguntar si volia néixer..., ara és unpetit tirà que practica allò de: Viu dels teus pares mentre no puguis viuredels teus fills... Això sí és bon estudiant ha fet un Erasmus, ja s’enfronta aalgun professor mediocre com ell. Ja no es mira el rellotge de sol, ara enporta un que va amb GPS instigat per un satèl·lit... Però mai no sap quina horaés ni en quin món viu: Ai! ara els records m’han portat qui sap on... Potsertota semblança amb la realitat és pura coincidència...

Pararem taula, mecatxis, sempre hi ha una pota més curta i la taula sembla queballi el claqué o el txa-txa-txa. Les cunyades ja fa dies que tenen el somriureen almívar. La sogra (que sempre és la mare del noi, quina coincidència)s’emportarà la toia de la jove, vull dir que li oferirà floretes... Elsconsogres parlaran del barça i els gendres, un parlarà de cotxes i l’altre dellibres. La mainada farà la seva pròpia guerra...

Tothom està col·locat a taula, algunsamb calçador... La sopa estava boníssima. La carn d’olla al punt. Els canelonsestaran massa salats i pels altres massa insulsos. Rostit? Tothom està tip.Sort que el cava tot ho tira avall (abans de fer-ho pujar...). Neules itorrons. Cafè i esperit, ai no, alcohol embotellat...

Aquests dies la creu sembla que no pesitan. Però potser és més creu que mai.

Sembla que tothom tingui el xarampió, itothom penja un ninot al balcó...

Els titulars dels diaris potser seran decolor vermell, però la crueltat humana, la mateixa de sempre. Sort dels rics decor que ajuden als més febles o robats pel sistema...

Si fa fred i neva, recordarem els Nadalsde quan érem infants. Sinó, direm que és el canvi climàtic.

Records... Un brindis per ells.

Vint-i-cinc de desembre en vermell,feliços per decret del cel... I somriures a dojo, que la resta de l’any, empregunto on són? Quines coses que té la vida i els vius i les vives... Potsertot és un record calcat de cada passat, i només sóc jo que ho entencmalament... Potser sí.

Qui no té records sempre viu nu/a devida.

I qui ha perdut els records. De vegadesla vida ens els roba.

Alguns els perdem, i altress’independitzen de nosaltres. Però mentre tinguem ni que sigui un sol record,tindrem vida de vida.

Dit això..., encara tenim tota laplaterada a la cuina, copes, coberts olles i cassoles, taques a les estovalles,i una cremada de cigarreta... Ni ha que s’adormen parlant, però no callen,segueixen parlant, de tot en fan conversa...

Ara alguns records resten tips isatisfets. Alguns records faran un record vivent, altres un record absent, elsque duraran de Nadal a sant Esteve...

Records els que van al galop a la nostrasang, els que canten silenci, els que irradien companyia, els que juguen ambels estels de la solitud. Els d’aquella avia que cada any espera a laresidència, però mai no s’hi acosta ningú; només la companyia i el somriure voluntari...

Els records traspassen els papers queara tens a les mans, si obres els ulls i mires endavant hi són tots. També siescoltes el teu cor... Potser només som el que recordem.

Sempre intenten fer-nos imbècils adistància, així en la distància curta som més manipulables. Sort que sempre hiha qui vol viure i anar per la vida pel camí natural, si es que hi ha resnatural que no sigui d’una multinacional.

Venen records envasats al buit. Peròsempre estan caducats i buits... Tot el que és manufacturat és aliè a tot elque neix de manera natural.

Records d’un temps, d’una família, d’unpaís, d’una taula, d’uns Nadals...

Pessebre sí. Si tu vols. Però si us plauno el compris de plàstic...

Ah! Nad l Bo!

Nadal 2011

onatge

Un petó de boira...

2011-12-08T16:43:00.001+01:00

Un intent de poemade la llibretada...

No estic emboirat, però

els meus ulls només veuen boira,

el cor però s’entendreix

més enllà de la boira.

Lluny, llums i llumetes

com el pessebre d ela vida.

Tot està sota els núvols.

La humitat arriba a les paraules,

la rosada queda al cos...

Amb la boira, els camins

queden desdibuixats i sense nord.

El mar sembla un safareig

amb conjurs de bruixa.

Sense sol, cap ocell no canta.

Ara sento el gemec sense plor,

la tristesa sense ruta, sense agenda,

la que no surt a capguia,

la que és patrimoni del cada dia,

el perfum del viure,

demà potser hi haurà

una abraçada de sol.

Bufant amb il·lusió,

també s’escampa la boira...

onatge

De dos silencis...

2011-12-05T22:53:00.001+01:00

L’obra és dela Isabel Pons Tello

De dos silencis

respirem un sol crit,

a les arrels hi tenim

l’alfabet dels desigs,

en pouem fins que

esdevenim poema

de vida, resseguim

els llavis dom dos

deserts en busca

de cruïlla per

trobar l’aigua que

calmi la set,carícies orfes,

sentiments a cor obert,

dona i home

a l’enclusa de la vida,

foc a la hipocresia,

paraules al mur

de la vergonya,

després de pluges

i tempestes, sempre

queda una lletra,

que cap campana

t’atemoreixi ni

cap cel governi

la teva vida,

compartim fins

que puguem compartir...,

estimar no és agredir.

onatge

Us odio...

2011-12-05T11:00:00.001+01:00

L’obraés de Helga Berger

http://www.facebook.com/helga.berger

Humans sense cor

humanitatsorda,

muda,tètrica,

patètica,buida.

Usodio.

Hova deixar escrit...

Nova cridar, no

vadir res,

hova deixar escrit...

Elssentiments de vegades

sónuna espasa tallant,

italla i talla fins

quetot és un tall.

Usodio.

Unafrase per emmarcar

enla sensibilitat ferida.

onatge

Fil d'atzar...

2011-11-27T16:37:00.001+01:00

Un intent de poema de la llibretada...

Les parpelleseren un núvol gris

damuntdels meus ulls,

lameva mirada esdevenia grisa.

L’horitzóés unes flors llunyanes,

pètalsi pol·len tot al vent,

elmar és tan gris que no

térutes ni far, la sorra

ésun desert vivent.

Decop tots els silencis interiors

esvan aturar, ni eco ni silenci.

Eldia passava de tenir vint-i-quatre hores,

ano tenir-ne cap, ni hores ni temps,

totés com un temps pla.

Lamalaltia ha envaït

elnostre sembrat de vida.

Lesil·lusions tenen la dalla del mal

damuntdel cap, tot penja d’un fil d’atzar...

onatge

No...

2011-11-24T23:40:00.001+01:00

Tot i que no sóc partidari de les coses iles actituds per un dia, sinó en la pedagogia i el respecte del dia a dia. Unintent de poema en contra de la violència de gènere.

No, no a tenir

por a la por.

Els cops i les hematomes

no són una mostra d’amor.

Torturar i esclavitzar

no és estimar.

No t’abracis al

teu mal tractador...

La violència no ha

de ser el coixí

dels teus somnis...

L’agressió no és

mai una carícia.

No et faci por

parlar, denunciar,

has de ser lliure,

no et sotmetis

a cap tirà.

No has de ser

pa de tortura...

No a cap violència,

totes són presó!

Estimar no

té sinònim.

Torturar tampoc.

Ningú no ha d’esberlar

la teva sensibilitat,

ni la teva tendresa...

No callis, VIU!

onatge

Pere Salinas

2011-11-23T15:29:00.001+01:00

Deixant-me despertar per un quadre d’enPere Salinas, m’ha sortit aquest crit...

Elsblaus han

traspassatel port,

hanfet el seu mar,

elseu cel, tot esdevé

ambel seu cos i textura,

unacala per reposar

colori llum, la

geometriaamb alfabet

persona,silenci i crit

delpintor amb els blaus,

unpoema a la

miopiadel món,

mésenllà de la

superficialitathi ha

lavida al bateig

profund...,els batecs

ala sang blava...

onatge

I vivim sense temps...

2011-11-20T10:36:00.001+01:00

Un intent de poemarescatat de la llibretada...

Rellotgesde sol a hora de lluna.

Rellotges de sorra atemps de mar...

Espelmes enceses ahora de vent.

L’enyor té l’alçada d’uncampanar.

Un temps sense hores iel temps absent.

Camí de carro, llunyde mirades i de gent.

Rellotges de sol ambmassa sol.

La lluna em destil·lael temps.

La collita de vida atemps de lluna.

Guardo rellotges amb l’ànimade corda

aturada, sense vida,sense temps, sense hora.

La vida és com unrellotge de sol,

unes vegades massasol, altres massa lluna,

o el sol entre elsnúvols, altres encara,

interpretem malament l’hora,i vivim

fora de temps, o en untemps

que no hauria de serel nostre.

I en temps d’ombra,quedem sense hora,

quedem i vivim sensetemps...

onatge

Ran de mar...

2011-11-17T15:58:00.001+01:00

Passeges ran de mar,

miresl’horitzó,

dialoguesamb el mar,

ala sorra petxines

obertesamb el

silencidel missatge,

labrisa et pentina els cabells,

elcor et batega a la vida,

somriusa l’onatge,

pescadorade carícies

caminesamb els

peusa l’agua,

alliberesel teu esperit...

Etsmetàfora

alpoema de la vida.

Alsembrat dels silencis

hidegustes el seu fruit...

onatge