dimarts, 25 d’octubre del 2011

No vindré...

















La fotografia és de Galionar.
(Poema de la llibretada, de les llibretes guardades al calaix de la calaixera, de tant en tant obro una llibreta...)
No vindré fins la teva porta
per trobar-la tancada,
ni sentiràs la meva veu
amb paraules sordes...
He sentit la mà del vent, com m’ofegava.
La lluna fidel amiga m’ha retornat
respir i vida, mentre la besava.
L’ombra del temps no fa oblidar el que no tens,
els records es van desfent lentament
a la tassa de cafè, i tot esdevé camí,
camí de retorn al mateix pensament...

onatge



5 comentaris:

  1. l'etern retorn, com l'aigua del riu que mai és la mateixa, i en la qual mai et banyaràs dues vegades per més que hi vagis...
    Salut des de un punt de l'univers infinit!
    :))))
    Isabel

    ResponElimina
  2. Al voltant d'una tassa de cafè hi ha un univers :)

    ResponElimina
  3. Fa goig, la foto, amb aquest fons negre de l'espai! Trucar o no trucar a la porta tancada..., uf! De vegades no fer-ho pot ser prevenir-nos de més sofriment, o fer gal·la d'amor propi ferit, o l'única solució de sentit comú... Però també hi ha portes que no s'obren al primer truc, ni potser al segon, però que estan esperant el tercer per a fer-ho de bat a bat... No ho sé, no sóc precisament gaire brillant en aquestes habilitats. Però el poema m'agrada molt.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  4. Si has de trobar la porta tancada, potser millor que t'estalviïs el viatge...em sembla que val més que vagis a fer petons a la lluna.
    I l'ombre del temps, si que fa oblidar el que tens???
    Un petó per a tu i per la lluna,
    M. Roser

    ResponElimina