dimarts, 3 d’agost del 2010

Ahir deia: i encara dic...


(Sense imatge, la fotografia som


TOTS nosaltres...)



Aquest poema el vaig escriure l'any 1997, avui veig que em vaig quedar molt curt, curtíssim!

*********

Ahir deia: que esdevenim

mesells.


Avui dic: que ja som mesells.

La immensa majoria

no té ni nord ni horitzó

ni drecera ni

camí de carro...


Els que només han après

la cançó del capital

i viuen en un món


buit i fals...


onatge

6 comentaris:

  1. I ser mesells ens ha de servir de quelcom, oi?

    ResponElimina
  2. zel ja t'ho diré les properes eleccions. De moment fa més de tres segles que som "cornuts i pagar el beure...".

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponElimina
  3. Molts van massa perduts. Ni camí de carro, ni res que hi tingui un bri.

    *Sànset*

    ResponElimina
  4. Ser mesells, no serveix mai de res... crec jo, ho tenim malament, hauríem de passar de ser mesells a reconstruir-nos, a nosaltres mateixos i a la nostra autoestima, i al país maltractat.

    ResponElimina
  5. sànset i utnoa, ten raó hi ha massa gent que va perduda... i molta gent els acaba seguint...

    Salut camarada.
    onatge

    ResponElimina
  6. Carme estic amb tu... No serveix per res... El meu pare em deia que la poma podrida s'havia de treure de la caixa -per no podrir les altres...- ara tota la caixa està podrida...

    Una abraçada des del far.
    onatge

    ResponElimina